xxxxx xxx xxxxxxNADA

Jornada 'basura'

• Almeria – Racing

• Osasuna – Sporting

• Mallorca – Valladolid

• Espanyol – Xerez

• Zaragoza – Getafe

• Deportivo – Vila-Real

Aquests són els sis partits que falten per completar la cinquena jornada de la lliga espanyola. Partits amb interès zero per a la gran majoria d'aficionats i que ni tan sols provoquen una mínima trempera als propis socis i seguidors.

Davant d'una oferta futbolística d'aquestes característiques es fa difícil entendre com encara queden aficionats al futbol que no es plantegin -seriosament i d'una vegada- la necessitat de posar en marxa una lliga europea o mundial.

Posted via web from Segon Pal

Per enmarcar

“Laporta. Jan Laporta. Agent 003 al servei de la llibertat dels catalans, amb llicència per guanyar una lliga de cada dues, el doble de Champions que en tota la història, endinyar-li sis gols al Bernabéu als nostres enemics i convertir en papilla el Grupo PRISA. I fer-ho a més amb els analfabets funcionals de la premsa esportiva barcelonina segregant bilis cada cop que pensen en ell.” ©Popota de Rival Petit

Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone

Posted via email from Segon Pal

Més sobre les fucking seleccions nacionals

Sempre he mantingut i mantinc, que les seleccions nacionals no em provoquen ni el més mínim interès. Ni m'interessa la seva existència ni m'interessen les seves competicions. Si de mi depengués quedarien eradicades definitivament en quatre dies. Seleccions....ni les catalanes. Bé, puc comprendre que hi hagi partidaris de les seleccions catalanes si s'entén com una reivindicació per tenir els mateixos drets que tenen els altres. En tot cas es tractaria d'un sentiment transitori fins que tinguem un estat propi. Una cosa semblant a la meva vocació independentista, que també és transitòria. Òbviament, deixaré de ser independentista el dia que Catalunya sigui independent.

Però no ens enganyem, hem de reconèixer que el tema independència està una mica magre i va per llarg. A menys que un tsunami de proporcions bíbliques arrasi la meitat occidental de la península ibèrica o un terratrèmol de grau 10 a l'escala de Richter provoqui la irrupció d'una cadena de vuit mils a la frontera sud de Catalunya que dificulti els hipotètics avanços de l'Acorazada Brunete, la qüestió indepe està lleugerament complicada.

D'altra banda sembla totalment acreditat que hi ha catalans i fins i tot catalans culés, que sorprenentment vibren amb la roja - elequipodetodos. Catalans que accepten amb resignació cristiana i covarda submissió la autoritat dels estaments oficials del futbol. Catalans abonats a la teoria del peix al cove, quina màxima aspiració és aconseguir que la Fifa i la Uefa tinguin pietat de nosaltres i facin el gran sacrifici d'alleugerir una mica el calendari i de subscriure una pòlissa d'assegurances que cobreixi les possibles lesions dels jugadors aportats a les seleccions. Està molt clar que amb actituds com aquesta només s'aconsegueix perpetuar el problema, quan el que realment fa falta són solucions radicals.

La globalització –futbol inclòs- és un fet i ja no té marxa enrere, els estaments del futbol es mouen bàsicament pels diners i el negoci, la majoria de partits de la majoria de lligues són insofribles (Valladolid-Almeria, Livorno-Atalanta, etc.etc), les fronteres i els estats canvien però les ciutats i els clubs perduren (abans amb la URSS i ara amb Ucraïna, el Dynamo de Kiev continua existint i guanyant lligues), la majoria d’aficionats s’identifiquen primer amb el seu equip que no pas amb la seva selecció i -en definitiva- si no hi haguessin seleccions, ni els aficionats vibrarien amb elles ni els jugadors es plantejarien anar-hi. Com diuen en castellà: “muerto el perro se acabó la rabia”, o com diem en català: “morta la cuca, mort el verí”.

Ens trobem davant d'un gran negoci on uns assumeixen les inversions i el risc i uns altres en recullen els beneficis i a sobre posen les regles del joc. Això no es pot permitir. Cal que els grans clubs prenguin la iniciativa, aportin idees i liderin la nova organització del futbol professional. I no cal fer grans invents, doncs ja està tot inventat: es podria començar per prendre exemple de la NBA i la seva manera d'organitzar el bàsquet professional nord-americà.

Si acceptem la hipòtesis de que seria més fàcil aconseguir la independència catalana que no pas dissoldre aquests búnquers que són la Fifa i la Uefa, haurem d'acceptar que qualsevol solució passa per integrar-hi aquests monolítics organismes

Primer de tot caldria prendre dos grans iniciatives:

1.-Refundació del G-14 amb la incorporació de clubs no europeus i fixar uns requisits objectius per formar-ne part. No importa si passa a ser el G-20 o el G-30.

2.-Fundació d'un nou organisme que batejaríem com a GFA (Global Football Association), integrat per la Fifa, Uefa i el G-xx, que controlaria l’organització globalitzada del futbol professional.

Recordem a grans trets que la NBA s’organitza amb dues conferències (Est i Oest) amb un total de 30 equips. Un total de sis divisions (tres per conferència) amb cinc equips per divisió. Es classifiquen vuit equip per conferència per disputar els play off i les eliminatòries són al millor de set partits. Els campions de cada conferència disputen la final al millor de set partits. Durant la temporada regular els equips juguen quatre partits contra els equips de la mateixa conferència i dos partits contra els de la conferència contrària, és a dir: els Lakers i els Clippers de Los Angeles juguen quatre partits entre ells, però només dos contra el Knicks de Nova York. Moltes més coses estan sota el control de la NBA, com ara els coneguts Drafts, el control salarial, etc. etc.

La GFA no ho tindria fàcil, però la organització podria anar, per exemple, en aquesta línia:

-Quatre conferències (americana, africana, asiàtica i europea)

-10 divisions (2+2+2+4)

-Les divisions podrien ser de 10/12 equips

-Dos partits per setmana.

-Dos confrontacions entre equips. Un partit a casa i un a fora.

-Els playoffs no serien –òbviament- al millor de set partits.

-La fase final dels playoffs podria tenir diversos formats de manera que el final de temporada podria ser com un mundial de clubs anual.

-Etc. etc.

Podríem anar seguint però el tema és molt complex i admet infinitat de matisos. L’objectiu del post no és entrar al detall. L’objectiu és reflexionar sobre un greu problema que té el futbol professional i proposar les gran línies de com s’hauria de plantejar la seva solució. I ja em disculpareu si alguna dada no és exacta o prou rigorosa.

Posted via email from Segon Pal

Primera jornada de Champions

Operació Bernabeu Burning

o el canguel·li madridista

*****

Inter-Barça 0- 0

Més Que Un Club es deixa dos punts a San Siro López contra l'autobús més car del món perfectament estacionat davant la porta. Els blaugrana fan una exhibició de possessió tan impressionant com exasperant la seva negació cara a porteria, que cal esperar que es corregeixi ara que som a la Champions de broma, perquè a la de veritat quan tots els rivals del Barça mutin en sinistres ínters, el mariscal Guardiola haurà de tenir algun pla més enllà d'encomanar-se als esperits de Kaiserslautern i Stamford Bridge. Ja en aquest espai líder mundial en (contra)informació futbolística us vàrem il•lustrar sobre aquest esput que dins la història del futbol és l'Inter, club històric de l'aristocràcia milanesa i a qui la humanitat deu aquest càstig del catenaccio. L'Inter ha estat sempre al futbol el que el PSC i el PSOE són al socialisme, i l'adveniment del Soviet Mundial portarà la dissolució immediata d'uns i altres, amb les condemnes afegides a Joan Ferran, Miquel Iceta, José Zaragoza, Pepiño Blanco i Fatxi López de visionats repetits de qualsevol Inter-Juve, l'altre dolent del futbol italià. Racció extra de vídeos de l'Inter de Mourinho per a tots els sandronunyistes que varen xalar d'allò més veient la màquina culer estavellar-se contra el mur negre-i-blau dreçat per Mr Snoid Mourinho, que deixa en els seus equips la marca inequívoca de la seva personalitat afectada de traumes de la infantesa i que com el personatge de la cançó dels Kortatu viu en guerra permanent amb el món i la humanitat, com es coneix amb el seu futbol concebut per envil•lir el gènere humà i que sedueix els subjectes envil•lits que varen fer campanya per asseure'l a la banqueta blaugrana. A Mr Snoid caldrà reconèixer-li això sí, d'haver trobat el seu lloc en el món i en la vida a Thiago Motta, ço és, a l'Inter deixant anar la cama. Com a derivada indesitjada del partit, l'haver d'aguantar mongers incansables, quatre mesos després del ja gloriós i immortal maig '09, amb allò de "ja ho veieu, l'important és guanyar, no jugar bé". Som en any d'eleccions i la bilis supura amb cada cop més efervescència, i arribat el moment de tornar a passar comptes la farem empassar amb galledes tota la llarga llista que passarà per Liublianka, a l'estil dels indis que feien ingerir or fos als espanyols. El 22 de maig però els espanyols no ingeriran or fos, sinó una substància orgànica que produeixen en grans quantitats i que no tenen necessitat d'anar a robar. Ha començat l'operació Bernabeu Burning i ells ho saben. Per això, enguany ja poden parlar de "canguelo" amb absolutat propietat. El que els regalima cuixes avall.

Dynamo Kíiv - Rubin Kazan 3-1

Derbi exsoviètic que no passarà a la història, amb victòria ucraïnesa que tanmateix no es preveu que provoqui represàlies de Putin i del seu mini-jo Medvédev. De moment no cal témer pel tancament de l'aixeta del gas ni per caps nuclears apuntant a la capital del Dniepr. Una altra cosa serà si Ucraïna ingressa a l'OTAN i la VI Flota nordamericana s'instal•la a Sebastopol. De moment els amants de la pau mundial tenen més a témer d'una final de Champions Barça-Madrid.

via in.directe.cat

***** Brillant crònica del camarada Ròdia del bloc Rival Petit.

Posted via web from segonpal

Descobrint Posterous

Fa un parell o tres de setmanes vaig començar a experimentar amb Posterous la pujada de posts mitjançant correu electrònic. La troballa -gentilesa de l'amic i mestre blogger Jordi Soler- va significar una manera àgil i ràpida d'actualitzar el bloc via mail i més concretament a través del telèfon mòbil. L'aspecte super senzill del bloc et dona la sensació, mentre t'hi vas familiaritzant, que potser hi falten algunes utilitats. Sensació errònia i enganyosa: s'ha acabat barallar-se amb les plantilles o tenir problemes amb les etiquetes, la sindicació feedburner i i el comptador analytics només és qüestió de minuts i la pujada de fotos , vídeos i arxius mp3 senzillament increïble. L'opció d'enviar els post simultàniament a altres plataformes és realment extraordinària i el botó share on posterous és molt més que una genial meravella.

Quan incorporin les opcions que tenen anunciades de personalitzar el bloc, dubto que quedin alternatives al món blogger millors que la de Posterous. Probablement encara no hagi descobert tots els avantatges i possibilitats d'aquest gran descobriment i per això em queda el dubte de si haig de fusionar el segonpal de blogspot amb el segonpal de Posterous.

Em toca reflexionar-hi!

Posted via email from segonpal's posterous

The fucking national football teams

No ha passat ni una jornada de lliga i ja hi tornem a ser amb les patxangues classificatòries per a la gran patxanga final al Mundial de Sud-àfrica 2010

Malgrat hi hagi cada cop més consciència d’estar davant d’un càncer que pot acabar amb el futbol professional, es troben a faltar dirigents ( sobretot dels equips grans) que no es limitin a criticar amb la boca petita la irracional situació actual i afrontin d’una puta vegada com parar els peus a aquesta mena de sectes estrafolàries i destructives anomenades FIFA i UEFA. Sectes que a la vegada gaudeixen de la col·laboració inestimable d’un altre tipus de sectes conegudes amb el nom de Federacions.

Sovint surten propostes de com s’hauria d’organitzar el futbol professional posant com exemples les grans lligues professional americanes com ara les del bàsquet, futbol americà, beisbol, etc. També surten mil i un arguments que justificarien la eradicació definitiva de les anomenades seleccions nacionals, però arguments per eradicar i propostes per reorganitzar n’hi ha per donar i per vendre. No és l’objectiu d’aquest post parlar del tema. Aquest post només pretén cridar l’atenció i deixar sobre la taula un altre argument que per sí mateix ja hauria de ser suficient com per denunciar aquesta absurda deriva en que s’ha convertit les anomenades seleccions nacionals. Aquí el teniu:

Fullejant la Vanguardia d’ahir (05-09-2009) i més concretament a la pàgina 50, em trobo amb la relació de partits classificatoris pel mundial d’aquest cap de setmana. Si observem la zona europea veurem que hi ha 9 grups i un total de 21 partits a disputar que equivalen a 42 seleccions nacionals. De les 42 seleccions nacionals implicades, gairebé la meitat no existien l’any 1991 ja que no eren estats independents. No arriben doncs ni als vint anys d’antiguitat.

Es tracta de les següents seleccions:

Armènia

Bòsnia

Estònia

Moldàvia

Letònia

Eslovàquia

República Txeca

Azerbaidjan

Rússia

Ucraïna

Croàcia

Bielorússia

Montenegro

Geòrgia

Macedònia

Illes Fèroe (regió autònoma de Dinamarca)

També hi trobem les seleccions d’Irlanda del Nord i d’Escòcia, que tot i tenir selecció pròpia, són nacions que pertanyen a la Gran Bretanya i que vindrien a ser l’excepció que confirma la regla pel que fa les normes FIFA –no sé si escrites o no- de que només tenen selecció les nacions amb estat propi. Veient aquesta llarga llista de nous països ja s’intueix que ens trobem davant d’un negoci d’escandaloses proporcions on la qüestió futbolística només en seria la coartada.

A la velocitat que canvien les fronteres europees i amb la rapidesa que van apareixent nous països, o algú agafa el toro per les banyes o tenim els putes national football teams pels segles del segles, amén.

Posted via email from segonpal's posterous

Competències policials

Després de cinc posts experimentant posterous via mòbil i més concretament des de la Blackberry Curve 8900, avui m'estrenaré des del propi ordinador i a la manera convencional. El cas és que aquest matí, tot escoltant la ràdio del cotxe, em trobo una entrevista amb el cap de premsa de la Policia Nacional a Catalunya per preguntar-li sobre la macro batuda policial d'aquesta nit passada al barri del Raval de Barcelona.

Tot i que el representant policial -amb un català prou correcte- declarava que es tractava d'una actuació habitual i que ja era la novena o desena de la temporada, el cert és que plana la sensació com si l'operació fos conseqüència de les reiterades denúncies dels veïns del mercat de la Boqueria respecte de l'exercici de la prostitució al mig del carrer i a la vista de tothom. És més, inclús dona la impressió com si la ràtzia hagués estat ordenada des de la mateixa redacció del diari el País, doncs dies enrere havien 'destapat' l'escàndol en un reportatge ampli i farcit de detalls.

El que a mi em sorprèn i no acabo d'entendre és que, si el desplegament dels mossos d'esquadra ja s'ha realitzat totalment i les competències en matèria de seguretat ciutadana corresponen a la Generalitat, em pregunto que representa la policia nacional en mig d'aquesta batuda i el seu protagonisme. Algú podrà dir que, considerant que totes les persones identificades i/o detingudes són estrangeres i que les competències sobre estrangeria són estatals, seria motiu suficient com per justificar la intervenció de la policia nacional. El cas és però, que el portaveu entrevistat a la ràdio ha volgut deixar molt clar que es tractava d'una batuda des d'un punt de vista estricte de seguretat ciutadana i en cap cas es tractava d'anar a la "caza del emigrante".

Doncs això, si no es tracta d'una cacera d'emigrants i és una operació exclusiva en defensa de la seguretat ciutadana, que hi pinta la Policia Nacional?

Posted via web from segonpal's posterous

Atado y bien atado

Mentre assistim a l'esperpèntic espectable de les filtracions del Tribunal Constitucional sobre la sentència que ha de significar la retallada definitiva del que queda d'aquell prometedor estatut del 30 de setembre, em ve a la memòria la famosa frase (atado y bien atado) nascuda al tardofranquisme i que provocava la rialla burleta dels demòcrates de tota la vida quan assistíem satisfets a l'harakiri del Movimiento i els seus 'Procuradores en Cortes'

Vist amb perspectiva potser els que exhibeixen ara una rialla burleta són els hereus - molts- de tots aquells que van dissenyar la transició -sense ruptura- a la democràcia i comproven com res s'escapa al seu control. El pànic a un exèrcit fill de la dictadura franquista ens va fer acceptar, com a mal menor, una monarquia que no respectava ni la principal raó de la seva existència, és a dir, el principi hereditari. El mateix pànic també ens feia donar per bona una constitució que reserva a l'exèrcit unes prerrogatives mai vistes a cap constitució democràtica.

I tornant al 'atado y bien atado' el que aquesta constitució ens ha deixat és una maranya d'organismes i institucions que no hi ha democràcia capaç de superar-les ni resistir-les. Una llista inacabable que fa feredat:

1. Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) on el seu president admet sense rubor ni vergonya ser militant actiu de la secta franquista de la Hermandad del Valle de los Caidos.
2. Tribunal Supremo (TS)
3. Tribunal Constitucional (TC) que, des d'una òptica federal o plurinacional de l'estat, seria clarament 'inconstitucional' pel principi aquell tan espanyol de que 'no se puede ser juez y parte'.
4. Audiencia Nacional (AN) que és un tribunal d'excepció que no té cabuda a cap constitució democràtica a la vegada que és hereu del TOP, tribunal de repressió franquista d'infausta memòria.
5. Consejo de Estado.
6. Estado Mayor de la Defensa.
7. Guardia Civil.

...i algunes més que ara no recordo. Podeu completar la llista. Moltes gràcies.

Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone

Posted via email from segonpal's posterous

Assemblea de compromisaris

La setmada passada vaig veure casualment per Barça TV un fragment de l'assemblea de compromisaris d'enguany.

Algunes coses em van cridar l'atenció:

1.-Vaig veure que alguns compromisaris repetien mandat i jo, que porto més de 30 anys de soci, mai he estat escollit ni tan sols compromisari suplent.
2.-Fa molt mal als ulls veure les votacions aixecant una cartulina de colors i com unes hostesses van fent el recompte a la manera...búlgara seria la figura?
3.-Alguns compromisaris portaven auriculars. Potser no entenien el català? Si jo fos compromisari de l'Inter o del Manchester em faria vergonya no entendre italià o anglés. 4.-No recordava les inspeccions d'hisenda en les que estem immersos des de l'època nunyista i la morterada que ens costarà.
5.-Alguna altra cosa em va cridar l'atenció però ara no m'en recordo. Bé, això de les inspeccions sembla que molts ho haviem oblidat, però si tenim en compte que la productivitat de les inspeccions d'hisenda a Catalunya està molt per sobre de la mitja, aleshores tenim mala peça al teler.

Em queda el dubte de si això de les inspeccions només afecta el Barça. Espero que algun yoyer ens ilumini sobre el tema.

Ho deixo aquí. Ja m'estic allargant massa i no vull traicionar la filosofia de postejar via mòbil.

Enviado desde mi BlackBerry® de Vodafone

Posted via email from segonpal's posterous