Mercatto

És una verdadera llàstima que la obtenció per part del Barça de l’únic triplet de la història del futbol espanyol hagi eclipsat un dels resultats més espectaculars de la història del futbol mundial. A diferència del 0-5 amb blanc i negre de l’any 1974, aquesta vegada la dossis de golejada (2-6) al camp dels dolents ha estat amb colors i superioritat absolutament escandalosa. Es per estar-ne contents i orgullosos.

I a Segon Pal n'estem contents, orgullosos i molt satisfets. Ens agrada gaudir del moment i ja us haureu adonat que ens ho agafem amb calma i que l’activitat del bloc està sota mínims. Però no només estem orgullosos pel brillant balanç del Barça d’aquesta temporada, sinó que també estem satisfets –i perdonin la immodèstia- de que les tesis que hem anat defensant des del principi de curs siguin les que finalment s’hagin imposat.

Potser no tingui mèrit, doncs els que ens considerem cruyffistes de tota la vida no ens ha sorprès l’èxit del Pep Guardiola a l’hora d’adaptar, millorar i perfeccionar la filosofia del mestre. Mentre la premsa esportiva criticava i s’esforçava setmana rere setmana –sense èxit- intentar encertar les alineacions del Barça, aquí el defensàvem. Quan alguns s’escandalitzaven per la seva política de rotacions, aquí el defensàvem. Quan les rotacions ja havien complert el seu objectiu i el Pep encarava la fase final de la temporada amb l’equip titular, molts també el criticaven – nosaltres no- per no seguir rotant fins el darrer moment.

Quant les campanyes de la Brunete sobre el canguelo i el Villarato començaven a minar els ànims d’alguns culés (masses) porucs i pusil•lànimes, el Pep es permetia presentar-se a Almeria, per exemple, sense les vaques sagrades i emportar-se els tres punts. Podrien seguir amb molts més exemples, com ara el chorreo del Pep a la premsa demanant respecte per l'Eto'o al crit de "ahí es donde la cagan", sobre com hem defensat, sistemàticament i amb arguments, la feina feta per en Pep Guardiola. Els resultats finals han estat, són i seran, probablement immillorables.

I, ara, davant la irrupció del ser superior i la seva política de fitxatges, tornen a aflorar aquella categoria (encara no extinta) de culers porucs, cagadubtes i mancats d’autoestima que, tot i la brillant trajectòria del Barça, són incapaços de desterrar per sempre més aquest incomprensible complex perdedor que encara arrosseguen. “Es de ser inútiles” que diria aquell. Les necessitats i les urgències són a casa dels dolents i no té cap sentit que els culés entrem en aquesta absurda guerra de fitxatges que no és la nostra. Guerra que només pretén millorar la venda de diaris a l'estiu. Vendes, sigui dit de passada, que no superen ni la tirada del darrer llibre de l'Albert Boadella.

La única actitud lògica que cal esperar de qualsevol culé que no tingui interessos preelectorals inconfessables o que no tingui un odi irracional cap en Laporta, no és altre que la de confiar plenament en aquells que ja han demostrat abastament que saben fer la seva feina, es a dir: que en Laporta, el Txiki i en Pep treballin. El que ells decideixin ben decidit serà i els culés... carpe diem i a esperar que comenci la temporada oficial.

El que no hem de perdre de vista però, és el diferent tractament polític i periodístic que reben uns (els dolents) i els altres (el Barça). Mentre uns gaudeixen de la complicitat política i periodística, els altres ens pateixen la hostilitat més descarada. De manera resumida i a tall d'exemple:

Complicitat política.

Pelotzao 1 i aviat el pelotazo 2. La Ciutat Esportiva, la Esquina del Bernabeu, Valdebebas i l' Estadi Bernabeu estant a l'espera. El Madrid juga amb les cartes marcades. És igual si manen els del PSOE o els del PP. A efectes futbolístics són la mateixa cosa (PP/PSOE = PNE = Partit Nacionalista espanyol) i l'interés nacional de la nació de Madrid està per sobre de tot. El que convé al Madrid convé a Espanya i si s'ha de requlaificar es requalifica i punt. Ja sigui el Gallardón, o la Espe o el Rubalcaba, no hi haurà cap problema. Es farà el que li convingui al Madrid i al Ser Superior.

Hostilitat política.

Tal com diu en Laporta, la paraula pelotazo no té traducció al català. I una cosa són les legítimes requalificacions urbanístiques amb tot el control democràtic que faci falta i una altra són els pelotazos. La única requalificació urbanística -que no pelotazo- que li queda al Barça és la del Mini Estadi, i la història porta camí de convertir-se en una sagrada familia 2. Fins les municipals del 2011 no es tocarà res i després ja en parlarem. Caldrà tractar amb els regidors del districte, amb l'Associació de veïns, amb l'Associació de veïnes i fins i tots amb els travestis i transexuals del districte. Transparència per sobre de tot. Faltaria més!

Complicitat periodística.

Tota la premsa d'allà s'ha posat d'acord en aplanar el camí de retorn del ser superior. Sense cap mena d'escrúpul han activat tota la maquinària -que no és poca- a ridiculitzar i pressionar als altres possibles candidats fins que ha desistit de presentar-se. No n'han tingut prou d'aconseguir -sense eleccions- la proclamació del senyor Pérez com a president dels dolents, sinó que continuen fent ús d'un periodisme vergonyant que només té com objectiu el massatge incondicional al tito floren, com l'anomenen carinyosament, i a la desacreditació permament de l'equip rival (el Barça) i el seu presidentl rival (en Laporta).

Hostilitat periodística.

No només hem de patir la premsa d'allà, sinó que a sobre (amb algunes excepcions) també hem de patir la d'aquí. Agafeu com a mostra els mitjans del Grupo Godó, especialment el Mundo Deportivo i RAC1. El seu comportament es indigne de barcelonistes. I si penseu en noms concrets, com ara en Xavier Bosch o en Màrius Carol, aleshores la cosa ja és per nota. Ja només els hi falta que també posin les cròniques dels encierros dels Sanfermines a la informació esportiva com fan -sense vergonya- els Manolos a la Cuatro.

A Segon Pal estem tritranquils i no volem caure en la histèria del mercatto. Tenim confiança total i absoluta amb en Jan, el Pep i el Txiki i, com deiem més amunt, el que ells decideixin ben decidit serà. Han fet mérits més que suficients com perquè els tinguem la més absoluta de les confiances.

Visca el Barça!