Cessions i opcions de compra

Cessió = fracàs

Molts barcelonistes consideren que quan un jugador de la pedrera no acaba d’explotar del tot o té figures consagrades davant seu que dificulten la seva titularitat, el millor que cal fer és cedir-lo a un altre equip de primera per tal que es vagi rodant, jugui partits i agafi l’experiència necessària per poder tornar per la porta gran.

És una opinió respectable i fins a cert punt lògica i racional, però si observem la història del Barça podrem comprovar que tots els jugadors que han marxat cedits ja no han tornat. Jugador cedit, jugador fracassat. Com a molt, i s’hi havia pacte de recompra, pot anar de torna en un altre fitxatge posterior. Quan un jugador criat a la pedrera els treus del seu “habitat” natural, gairebé sempre el condemnes al fracàs o a sobreviure en equips mediocres. Em venen a la memòria els casos més recents de Tortolero, Verdú, Cristian, ... O els d’aquest mateix estiu com ara els Abraham, Xavi Torres i Botia. Probablement no tornin mai més a Can Barça.

La feina de la pedrera és la de preparar jugadors que, al marge de la seva qualitat, assimilin la filosofia de joc del primer equip i siguin capaços de trepitjar el Camp Nou sense que els tremolin les cames. I per això es important que els tècnics del primer equip i els tècnics dels equips inferiors comparteixin filosofia. Això ja ens consta que sempre ha passat (si exceptuem l’època Juanderl), actualment també passa, i espero que continuï passant malgrat pugui tornar la preocupant i perillosa coalició de paletes i monàrquics.

Encara que només sigui per una qüestió estrictament aritmètica, és obvi que un gran percentatge de jugadors del planter és impossible que arribi al primer equip. El fet que a Can Barça la responsabilitat tècnica estigui en mans del Pep o d’en Txiki ens ha de donar un plus de tranquil•litat afegida. Tot i així, triar jugadors per al primer equip no garanteix en absolut que triomfin, però enviar-los cedits gairebé sempre garanteix el seu fracàs.

Suposo que mentre els jugadors van desfilant per les categories inferiors és relativament fàcil anar fent anualment la selecció de jugadors o fer-los jugar en categories que no els hi correspon per l’edat. El que és realment difícil i d’una gran responsabilitat és decidir qui s’ha de quedar quan ja toca fer el salt al primer equip i qui ha de marxar del primer equip per deixar llocs disponibles. Pot semblar fàcil si tenim in mente noms il•lustres com Messi, Xavi, Valdés, Iniesta o Bojan, però si fem una mica de memòria recordarem que – a excepció del Messi- per la resta de jugadors no ha estat un camí de roses.

Valdés encara està discutit i per poc no es va quedar el Reina. El Xavi li va costar espavilar-se, va jugar a remolc d’en Deco i no s’ha destapat del tot fins fa relativament poc. Amb l’Iniesta s’ha tingut la paciència suficient donat els seus antecedents infantils, però durant molt de temps va ser el primer suplent, no ha explotat fins l’any passat i encara va a més.

I el cas del Bojan seria paradigmàtic. Malgrat tenir només 18 anys i un historial que ja voldrien moltes figures consagrades, alguns el voldrien cedir perquè es vagi foguejant. Confio no es caigui en l’error, doncs tot i no estar gens clar que acabi triomfant, del que no tinc cap dubte és que si el cedeixen acabarà fracassant. Com tots els cedits.

Mentre estic escrivint vaig fent memòria de jugadors que prometien, que han anat cedits i que “nunca más se supo”. Per exemple: Bermudo, Oscar López, Ferrón, Jofre, Miguel Ángel, Bernaus, Mingo, Pitu, Rodri, Ros, Valiente, Olmo, David Pirri, ...

Pensant, pensant, només soc capaç de recordar un cas que no hagi acabat en fracàs. Potser és l’excepció que confirma la regla. Es tracta de l’Albert Ferrer, que va jugar dos anys a segona amb el Tenerife i va tornar després que l’equip canari pugés a primera.

I segurament no hauria tornat si el Tenerife s’hagués quedat a segona.